L’imbècil d’or

L’abanderat dels calçotets al cap i els tòpics sense fronteres Jorge Cremades és més que una taca negra a l’historial de reproduccions de Facebook. Té trenta anys, es retalla la barba com un fenici i el seu cervell encara juga a les bales amb les tres neurones de les quals disposa. Des de fa uns quatre anys que tothom el veu per les xarxes socials i des de fa uns quatre anys que tothom l’odia. Es dedica a fer una mena de no sé si dir-li esquetxos on fa gala del seu entaforat humor posant sobre la graella tot tipus d’acudits . Des de la cagada que suposa que se t’escapi el número de bloqueig del mòbil a la teva parella fins a com els homes posem de malament la rentadora. A través de vines i vídeos breus, Cremades ha arribat a obtenir l’escandalosa xifra de sis milions de seguidors a Facebook. Tots els seguidors afirmen, però, que quan es troben a l’àgora per parlar sobre casuística elemental coincideixen que Jorge Cremades els sembla un cretí. Un cunyat. Caspa. Alopècia. Exoesquelet. I per què? Perquè un home que té Peter Pan segrestat a l’esòfag és motiu d’aquesta ambivalència sonora? Parlant en bronze, tothom diu obertament que Jorge Cremades és brossa sideral però més de sis milions de persones quan arriben a casa es posen a veure els seus vídeos. No riem. No gaudim. Passem vergonya i ens tapem. Però els mirem. I aquesta gran contradicció té una explicació.

Cremades és el pare de la generació “masturbació, cubates i pop tranquil”. Malauradament, els seus coetanis som víctimes d’una societat que ha tingut de tot sempre. Regals, ordinadors, mòbils, bicicletes, gossos, setmanades i operacions de fimosi innecessàries. Així doncs, com que mai hem hagut d’estimular la imaginació per navegar sobre aigües inimaginables el nostre caràcter s’ha cuinat com un gaspatxo diluït. Som extremadament matriarcals; dependents de la teta eterna que ens malcria. Quan alguna cosa se’ns torça, plorem fins que algú ens fa carícies tranquil·litzadores. Hem crescut de les arrels toves de la conformitat i de l’excés. No hem lluitat per res significatiu i la paraula “rebel·lió” ens sona a la cançó més dura de “El Canto del Loco”. No sabem què és l’assaig ni la crítica. La modernitat opaca ens ha depurat les amígdales i ens ha centrifugat les il·lusions. I en aquest context d’indolència degenerativa, Jorge Cremades és el rei. És el mirall en el qual no ens volem emmirallar. L’apòstol hereu del cunyadisme que proclama la paraula de la mediocritat de l’ésser per les quatre contrades del nostre intel·lecte. Els seus acudits masclistes, les seves epopeies del despertador sagaç i el seu costumisme barat són el resultat de la nostra ximpleria. Ximpleria que volem defugir però que sempre ens acabarà atrapant. No tenim eines per canviar res del nostre entorn. I aquesta incapacitat muta en una disfressa de pseudointel·lectualitat immutable. Nogensmenys, ens escau millor la representació d’un pet en un ascensor. No hi podem fer res. Només podem matar els dies a l’espera que les generacions que arriben siguin una mica més perspicaces i escullin millor les seves opcions d’entreteniment.

 

 

Per |2018-01-19T10:16:17+00:0019, gener, 2018||0 Comentaris

Deixeu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada