El dia de la bèstia

En aquesta època que ens toca viure tan convulsa i desencertada. Una època que hem passat d’omplir milers de cors amb il·lusions i falses esperances, de creure en un país millor i pròsper, de somiar amb paradisos terrenals plens de riquesa i llibertat. Resulta, que al final, ens toca viure en un país trist i desanimat, en una postdepressió col·lectiva i resignada. Tot això, per culpa de la classe dirigent de les dos bandes del riu Ebre, on han demostrat que no han estat a l’altura de les circumstàncies, del moment històric que ens plantejava i estàvem vivint. Com a conseqüència d’això, ara venen temps durs, per culpa d’uns i odis d’uns altres, èpoques de silenci i de fred, de cru i inhòspit hivern, per menysprear-se mútuament i creure’s ser més intel·ligents que els altres, per subestimar-se i no acceptar la crua realitat.

Venen temps difícils i ànims decaiguts, on les ferides provocades pel tacticisme polític tardaran a cicatritzar. Hem despertat a la bèstia sense mirar les conseqüències que això comportava. No hem calculat bé les nostres forces, cegats per un sectarisme emocional que no ens deixava veure més enllà de quatre constel·lacions d’estels. Segurament, el nivell polític que tenim no està l’altura del poble. Potser, dic jo: els partits polítics s’haurien de replantejar la forma d’elegir els seus candidats i cercar gent més preparada i més racionals. Potser, s’hauria de limitar els mandats dels nostres representants al Parlament i d’aquesta manera les coses millorarien: s’acabaria amb l’endogàmia política, desapareixerien els megalòmans de barri, i s’esfumarien els membres daurats del club dels genolls desgastats. Les presses mai són bones a no ser que el que busques és tot el que contrari del que prediques.

No és moment de buscar culpables, ni senyalar amb els dits el que van dir uns i el que van dir els altres, el que està fet, fet està. Però, tampoc és hora per a l’èpica ni molt menys per a la lírica. Deixem de buscar màrtirs i traïdors en cada passadís, en cada cantó, en cada carrer perquè l’únic que aconseguirem ser carnassa de voltors i àguiles carronyeres. Deixem per una temporada els discursos emocionals que tant ens agraden i reivindiquem discursos racionals que tant ens fan falta a hores d’ara. Recuperem la intel·ligència i planifiquem bé l’estratègia. La bèstia està allí fora i ara mateix és més forta que nosaltres. Ens agradi o no, això és així. Per tant, o unim totes les nostres forces amb intel·ligència o se’ns menjarà a trossets. Com deia Julius Cesar: Divideix i guanyaràs.

Estimar el teu país no és cap delicte, i voler ser lliure encara menys. A més a més, és la cosa més natural i innat de l’ésser humà. Històricament tenim fets contundents i explícits que així ho manifesten, com per exemple: a l’antiga Atenes, la ciutat-estat amenaçada per Filipo de Macedonia, el gran orador i polític atenenc, Demòstenes, amb els seus grans discursos avisava i prevenia del perill que comportava la caiguda d’Atenes en mans del tirà del nord. Demòstenes estimava el seu país, adorava la seva ciutat, defensava la seva democràcia. Demòstenes dominava l’eloqüència i els discursos emocionals a la perfecció i exaltava als seus conciutadans a lluitar contra l’enemic. Però, Filipo de Macedonia era un gran estratega militar tenia la força de les armes. Al final, Atenes, sucumbia al poder militar del pare d’Alexandre Magne i el bressol de la democràcia europea desapareixia com a ciutat-Estat. La democràcia no sempre guanya.

Batiste Forcadell

Per | 2018-01-19T10:14:49+00:00 19, gener, 2018||0 Comentaris

Deixeu un comentari