El programador de funerals (final)

És Nadal com cada any i els carrers segueixen pràcticament igual que sempre amb l’única diferència que hi ha més gent, més música i més llum. És com si l’enllumenat fos el far que il·lumina els nostres ennegrits cors durant aquesta època de tribulacions desproporcionades. Necessitem, en certa manera, una ajuda lumínica artificial per emmascarar la foscor quotidiana que ens regalima per les costures. Per la megafonia urbana sona “Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li’n darem un tall”. M’aturo un instant i penso en la tia Pepa. Medito sobre quins són els rols establerts dins la seva estructura familiar. És la família de la tia Pepa tan dèspota com per remarcar que ella menjarà  un tall només perquè és Nadal i després vanagloriar-se component una nadala?  Pot ser que sí, però també pot ser que la tia Pepa assistís com cada any per aquestes dates al menjador social i que el repartidor, en un atac oportú de responsabilitat, deixés clares les normes: “Un tall per persona”. Esvaeixo aquests pensaments llençant ràfegues de mans parabòliques a l’aire i segueixo amb el meu passeig. Camino amb el cap cot, el pit arrugat i amb la meva intransferible coixera per bandera. Des de dins, em veig a mi mateix com un Sherlock Holmes de paisà assaborint l’èxit del preludi d’una revelació definitòria. Des de fora, semblo més aviat un zombi corrent per no perdre el tren. A la meva dreta, un Pare Noel amb la cara ratada es fa una selfie. Encara se m’estarrufa el diafragma quan recordo aquella enorme caixa de pi bosnià entrant per la porta de la petita basílica. A dins, el cos d’un aventurer incansable renegant en silenci. El passat divendres vam enterrar l’Oliver a l’Església de Santa Maria Reina de Barcelona. Ferit d’arma blanca i dessagnat fins a les darreres conseqüències, ningú sap quines van ser les seves últimes paraules.

 

El funeral de l’Oliver va ser tradicional i rudimentari. Terrible paradoxa. Tots els amics vam voler posar el nostre gra de sorra en l’elaboració del programa funerari del filòsof de la postmort, però no ens vam posar d’acord. Uns volien focs artificials, altres celebrar un torneig de justes medieval i la resta preteníem retre un original homenatge al nostre cèlebre company. Finalment, els pares de l’Oliver es van posar nerviosos i van donar un cop sobre la taula. “El funeral serà senzill i cristià”, van sentenciar. Així doncs, la celebració va transcórrer amb tota normalitat. Plors, un capellà incapaç de recordar el nom del difunt i algun banc buit. Tanmateix, penso que l’Oliver tot això ho hagués trobat excitant. Es va passar gran part de la seva vida ideant fórmules desgavellades i traçant línies perpendiculars a la bogeria per acabar sent objecte de la més exasperant de les mediocritats. I aquí rau, precisament, la gràcia de tot plegat. L’Oliver hauria considerat aquesta ironia del destí una genialitat irreverent digna del seu comiat.

 

Segueixo el meu traçat i enfilo Carrer Bordeus amunt. Des de la llunyania percebo com la megafonia persevera en la transmissió sonora d’esperit nadalenc. Sona “El Rabadà”. M’abstinc de fer cap hipòtesi. Passo per davant d’un hotel de tres estrelles i tinc una intuïció fugaç. Hi entro i em dirigeixo al recepcionista: “Perdona, voldria saber si teniu un hoste que es diu Oliver Gómez”, pregunto. “Senyor, no li puc donar aquesta informació”, respon ell. “No ha arribat encara, jove”, em diu una veu al meu darrere. Em giro i dilucido quatre homes asseguts al sofà del hall de l’hotel. Quatre senyors de ben entrada edat em miren fixament. “Sabeu qui és l’Oliver?”, qüestiono atònit. Un d’ells, el que entenc que és el líder de la banda, m’explica que sí i que l’estan esperant. Aleshores em diu que l’Oliver és un d’ells i que encaixarà molt bé en la dinàmica grupal. “Mira, a la teva dreta tens El Fantasma dels cinc minuts abans que Dickens va descartar. Aquest senyor tan lleig és l’autor i creador de l’adverbi nogensmenys. A la teva esquerra pots saludar, si vols, el jardiner del Dr. Fleming. I bé, jo sóc… És difícil. Diguem que sóc el resultat d’un guió cinematogràfic sense clímax”. Jo no sé molt bé què dir i el líder sense clímax en veure el meu desassossec afegeix: “Es podria dir que som els grans oblidats”. Agrego que estic completament segur que l’Oliver no formarà mai part del seu grup. “Per ser un oblidat ha d’haver-hi la voluntat de no perdre’s per la peremptòria memòria del temps”, més o menys contesto això  i surto per la porta de l’hotel. Al cap i a la fi, l’Oliver era un pensador de tarannà optimista i tenia sempre actiu el mode vital de l’ànima. Tot i dedicar-se a la mort, en ell hi havia vida. Ell sempre deia (sí, ell sempre deia): “Ficar la pota no et farà més que recordar que encara et queden les mans”. S’ha fet tard. Passo pel costat d’una llibreria i veig un llibre qualsevol de Paulo Coelho. Penso en comprar-lo. Defujo de pressa la idea: estic trist, però no desesperat. Tinc el cap ple de palla i sé el que he de fer. Busco una torxa encesa que guardo sempre al mateix lloc i calo foc al meu cervell. Demà o passat ja em dedicaré a construir alguna cosa de nou.

 

Per |2018-01-05T10:25:16+00:005, gener, 2018||0 Comentaris

Deixeu un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.