Fouché VS Flores passant per Josep Pitarch

A la França revolucionaria, aquella França que durant una dècada  trasbalsà, commocionà i agità l’estatus establert, les monarquies absolutistes i les velles estructures de l’Antic Règim implantades en la bella Europa. És en  aquella època quan les classes populars arruïnades i empobrides  es van aixecar contra aquella aristocràcia  arrogant, prodiga i malversadora. Totalment meravellada pels excessos ornamentals i la baixesa moral de les nits parisenques. Encapçalada, sobretot, per la reina Maria Antonieta. Mentre, la luxúria i pecats extramatrimonials navegaven per tot l’ample dels palaus reials, el poble es moria de gana. Senzillament, era bon caldo de cultiu per a què la revolució triomfés i l’odi acumulat per molt anys d’opressió, misèria i ceguesa dels governants originés que el partit més radical, més extremista, més antisistema ajudat per les classes populars arribés al poder, exactament, els jacobins, encapçalats per un pur i dogmàtic líder, Robespierre. Ànims de venjança sorgiren des de la profunditat de molt anys de patiment derivant en l’Estat de Terror. La guillotina es transformà en el pa de cada dia, els caps dels contrarevolucionaris, dels traïdors i al final dels mateixos revolucionaris rodolaven per les places amb tanta normalitat com pilotes de futbol rodolen en els estadis esportius.

Tanmateix, en aquella França  caòtica i revolucionaria on existia una gran facilitat per a  qualsevol líder polític de perdre el cap, sobretot, si es dignava ha dir alguna paraula diferent a la que pronunciés, el diputat  i president de la Convenció, el Sr. Robespierre. I és, en aquesta nova república, on sobresurt per damunt de tots, un personatge històric quasi desconegut per aquestes contrades, exceptuant probablement, per algun columnista de la Vanguardia. I, rarament es fa referència en cap anàlisi ni tertúlia política, fins i tot, dubto que hagin més d’una desena de  diputats catalans que hagin sentit parlar d’ell. Però, això darrer no és estrany en un país on predominen els discursos emocionals per damunt dels racionals i on el nivell dels nostre polítics es basa més en qui oneja la bandera més gran i no pas en qui fa gala d’una oratòria  argumentada per la raó i la deducció. Aquest polític francès, el qual, és anomenat per l’intel·lectual austríac, Stefan Zweig com el geni tenebrós i una de les ments més privilegiades de la revolució francesa. Aquest personatge  és Josep Fouché.

Fouché, tal com explica  la seva biografia, escrita per Stefan Zweig: sempre va ser franc al seu partit, al partit de la majoria, al partit que ostentava el poder. I així, durant els 10 anys que va durar la revolució va defensar totes les ideologies que es podien defensar sempre que fossen les que defensaven la majoria: moderat, realista, republicà, comunista, anticlerical, liberal, conservador, jacobí i fins i tot napoleònic. Fou tan gran la seva astúcia  que fou dels pocs que eludiren ser assenyalats pel dit acusador de Robespierre, per passar per la guillotina i no és que aquest darrer no li tingués ganes sino tot el contrari, tot i així, Josep Fouché amb la seva subtilesa i en un joc de malabarisme entre bastidors aconseguí convèncer als jacobins que el perill per a la república era ni més ni menys que els seu màxim líder espiritual: Maximilià Robespierre. Tota una jugada mestra, to un enginy d’una ment perversa i eloqüent.  Robespierre fou condemnat a mort mentre ell, el geni tenebrós se’n sortia altre cops amb la seva. Tot un Maquiavel de la política de fets.

La veritat, que el foucherisme entès com l’art de canviar  d’idees sense moure´s del lloc no és gaire ben vist políticament al nostre país. Però no pas al país veí del Nord; Allí, recentment tenim com a  exemple, al mateix president de la República, el Sr. Macron o també l’exministre Valls. Malgrat tot, el curiós del cas, és que en temps de la República Espanyola succeïa bastant sovint. Un dels exemple ho trobem amb la novel·la escrita per l’historiador rapitenc, Josep Pitarch: Deslliurem-nos de qualsevol mal. Memòries d’un mal content, guanyadora del premi de narrativa Sebastià Juan Arbó 2017. En aquesta novel·la, l’autor, ens narra la història d’un polític de la Ràpita, Antoni Boet, més conegut per tio Flores, el qual, no va  tenir cap problema d’anar canviant d’ideologia: de l’anarquisme més radical fins al falangisme nacional, acabant  essent cap del moviment nacional a la mateixa localitat, amb l’única aspiració: la de l’esperit de supervivència, això si, carregat d’un humanisme actualment desconegut. Aquest darrer fet, comportà el salvament de moltes vides en una època que no existia la guillotina, però sí, els afusellaments en massa. Un personatge cèlebre dins del món local rapitenc i tot un exemple del foucherisme polític en temps on la política es vivia d’una altra forma i d’una altra manera.

Per |2017-12-22T12:34:40+00:0022, desembre, 2017||0 Comentaris

Deixeu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada