El programador de funerals (segona part)

Miquel Segarra – Llicenciat en comunicació audiovisual 

(Recupera la primera part)

“Tot s’ha complicat, amic meu. Em volen pelar”. Aquesta oració lapidària va arribar ahir en forma d’histèrica trucada telefònica. L’Oliver ja no està en una situació delicada: l’Oliver està en perill. Un perill tan real com el d’un cec ebri conduït per un talp guia intentant travessar l’avinguda principal de Bombai. Sóc conscient, tanmateix, que us falta molta informació. Abans de remetre’m als fets més actuals, acabaré d’explicar-vos la història del filòsof de la postmort amb la finalitat que, arribat el desenllaç, pugueu tenir els suficients elements de judici per ajudar-me en una identificació neta dels fets transcorreguts. Ben mirat, el meu punt dèbil sempre ha estat el sentit comú i totes les solucions que em vénen al cap apel·len a una patètica èpica que només serviria per empitjorar les coses.

L’Oliver es va convertir en un referent nacional en l’organització de funerals utòpics, onírics i, en alguns casos per petició familiar, apocalíptics. Tota la patuleia d’esnobs amb pasta va començar a apostar pel seu model funerari. De sobte, es va produir un fenomen en forma de carrera espacial per veure qui celebrava el funeral més original. Dir que l’Oliver et portava el funeral era dir que havies superat els tabús de la mort. Que entenies que traspassar l’umbral era un fet més de la vida i que la persona desapareguda mereixia abandonar el pla terrenal d’una forma extraordinària. A cas una vida plena de sacrificis i grisor no mereixia un final apoteòsic? Un cop acceptada aquesta màxima i convertida en tendència, l’Oliver va obrir el pot de les essències. Es va descavalcar. Recordats sempiternament seran els seus funerals amb el número del ventríloc. S’asseia el difunt a la falda i el feia “parlar” exigint vistes privilegiades al cel. O el mític “On és en Wally?”. Situava el mort assegut entre una de les localitats de la concorreguda església. Amb la parròquia plena de gom a gom, era difícil identificar-lo a simple vista. Aleshores l’Oliver cridava tres voluntaris a pujar a l’altar. El primer que localitzava el mort, tenia premi. La imatge del cadàver vestit amb un jersei de ratlles i una gorra vermella era antològica. Va començar a organitzar Paintballs: captura el fèretre i classes de ball amb rèquiems de fons. Els mitjans es van interessar i el nom de l’Oliver va començar a aparèixer marcat per tot arreu. Era l’home de moda. Una figura contracultural que, a diferència dels seus antecessors, havia aconseguit encaixar dins d’una societat acostumada a escopir les propostes revolucionàries. Però totes les modes toquen un dia al seu final. Ja sigui perquè un nou govern conservador amb caspa a les patilles va arribar al poder o perquè els gustos de les classes adinerades són tan variables com un pèndol balancejat pels designis de l’atzar, el negoci va patir una recessió important. De cop, la tendència es va convertir en clixé. Un clixé car.  L’Oliver, no obstant, no és d’aquest tipus de persones que amaguen el cap sota l’ala. Ans al contrari. El seu pols laboral va seguir igual d’immutable. Tenia menys clients, sí, però els pocs que tenia quedaven igualment impregnats per la imaginació sense fronteres del seu catàleg funerari. Fa dues setmanes, l’infortuni, les poques hores de son i la confusió es van trobar. L’Oliver tenia dos funerals previstos per a la mateixa setmana. Una família d’intel·lectuals d’idees avantguardistes requeria una escena eròtica amb el difunt. A l’Oliver li semblava estrany, però ell mai posava traves a la voluntat de la gent. El segon funeral que estava preparant era el d’una família de gitanos d’Almeria que volia acomiadar el patriarca enmig d’un solemne espectacle de dansa flamenca. El filòsof de la postmort va estar treballant fins altes hores de la nit en ambdós guions perquè tot anés rodant. Però va cometre un error. Ell mai n’havia comès cap. Sempre havia actuat amb un encert tan demolidor que la confiança s’havia amotinat de per vida dins seu. Per això no va dubtar d’ell mateix quan va apuntar erròniament els noms a la fitxa tècnica. Ni s’ho va plantejar. Rutina. Calculadora. No va sospitar res quan va marcar-se un zapateado sobre la tomba del difunt dels intel·lectuals. Com que ningú li va dir res, no es va adonar de la seva errada. Però sí que va notar alguna cosa estranya i perillosa quan va començar a fer-li petons al coll del patriarca gitano. Els assistents van començar a cridar, alguns a desenfundar pistoles, ganivets i navalles i d’altres a implorar: “¡Ay el Papa, que no me lo toquen!”. L’Oliver va fugir per potes i es va amagar al primer lloc que va poder: una pensió de cuques diabòliques al cor de La Chanca, Almeria.

La setmana passada em va enviar un correu informant-me de la seva delicada situació. Ahir em va alertar que, efectivament, les seves sospites eren correctes i que els gitanos l’estaven buscant per ajustar els comptes de la deshonra. “La policia em diu que he d’anar a comissaria a posar la denúncia, però jo els dic que no m’atreveixo a sortir de l’hotel. Ells em diuen que no s’atreveixen a sortir de la comissaria. Estem en un punt mort”, m’explicava angoixat. “Disfressa’t, tapa’t o fes el que faci falta i agafa un tren cap aquí”, la meva resposta. A hores d’ara, no sé res d’ell. No contesta al mòbil. He trucat a la policia i he aconseguit, després de repetir mil vegades la narració, que activin una diligència mandrosa per protegir el meu amic. Ara que ho penso bé, al principi del relat us convidava participar en una acció comunitària per buscar solucions. Ara que ho penso bé, no sé per què ho he fet. Ja està tot dit i fet. Només queda esperar novetats. La gent utilitza molts i diversos mecanismes per pal·liar el neguit: hi ha persones que paguen a un psicòleg perquè escolti històries inventades i d’altres que aprofiten el moment de la dutxa per posar-se el dit al cul. Jo escric aquestes línies per sufocar la meva ànsia mentre espero que per la porta de casa aparegui l’Oliver exclamant rialler: “A què no saps qui he vist al tren!?”.

 

 

Per |2017-12-18T12:22:21+00:0018, desembre, 2017||0 Comentaris

Deixeu un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.