Quixot

Durant molts anys fou el numero 1, no tenia rival ni competència, cançó que cantava era un gran hit, llarga dura que editava pegava la campanada i a les poques hores ja estava a dalt de tot dels més venuts, acumulant discos d’ors i platí sense parar. Amb el seu paper de Quixot, de galant enganyat i traït per aquella Dulcinea que l’hi havia donat tot, per aquella dama de l’alta aristocràcia madrilenya que li trencà el cor.

Les seves cançons narraven històries d’aquell Hidalgo malferit en un temps en que el paper de la dona dins la societat començava canviar. Probablement, aquest fet, generà una epidèmia de la malaltia d’Estocolm a una a part de la societat d’aquell temps, sobretot. a la classe alta mesetera que veu  que el seu món i els seus privilegis es van extingint poc a poc.

Aquest Quixot, que te temor als canvis, a perdre el seus  estatus, els seus honors, és Julio Iglesias. Tot ell un fenomen musical, representant d’una classe social que no s’adapta als canvis, als nous temps, a les noves idees. Que busca amors perduts i difícils de trobar, però sense voler abandonar la fama de galant i seductor de damisel·les i princeses de cel·lofanes. Catalogat com cantant romàntic la majoria de les seves cançons fan olor a ranci tot i que a certa edat es fa difícil que no t’agradin i renunciar a elles.

Tanmateix, Julio Iglesias, com aquell cèlebre cavaller de la trista figura no renuncia a enaltir els valor patris d’aquell antic regne on fa segles mai es posava el sol. Però, tampoc renuncia a buscar altres mons on la tributació no era tant elevada. Perquè ja se sap, una cosa és  onejar la bandera ben alta i l’altra és contribuir al benestar de país amb els teus impostos.

 

 

Batiste Forcadell

Des de la República dels Alfacs

Per |2017-12-22T12:34:58+00:0017, desembre, 2017||0 Comentaris

Deixeu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada