Enric Bonaparte

Miquel Segarra – Llicenciat en comunicació audiovisual

La megalomania és una malaltia que, tot i estar pràcticament erradicada en l’actualitat, encara afecta un reduït nucli de població. Antigament es coneixia com “el trastorn napoleònic” o “el moment fatídic en que una persona vol sotmetre el món a la seva tirania implacable”. Grans personatges històrics l’han patida i les seves respectives poblacions han hagut de córrer en moltes direccions per sufocar-la. Com he comentat, avui en dia els “deliris de grandesa” estan bastant controlats gràcies a una gran plantilla de professionals que dediquen les seves investigacions a albirar la malaltia en les seves fases primerenques. Això i que han tret un medicament potentíssim que ho mata tot. Per tant, les ànimes infelices que pateixen la malaltia tenen la sort de poder-se medicar abans d’envair el casal jove del poble. Qui no va tenir la mateixa sort va ser Enric Serret tot just ara fa tres anys. Natural de Barcelona, Enric Serret era portador d’una megalomania crònica que el va conduir a un tràgic desenllaç. La seva situació estava controlada. Portava una vida normal i corrent. Però una sèrie d’infortunis i desencerts van ocasionar el que és conegut com La Presa de la Plaça Sant Jaume.

 

10 d’octubre de 2014. Dia.

Enric Serret estava assegut a la tassa del vàter. Mentre intentava concentrar-se en l’àrdua tasca d’estrènyer els esfínters, una idea li va violar el cervell: “Estic fart del Quique i la Marta. Què s’han cregut? No puc cedir, les tropes no em poden veure com una figura dèbil”. Ho va dir en veu alta. La seva dona, qui era a la pica rentant-se les dents, ho va sentir. “Què has dit, Enric?”. Ell, fent cas omís de la pregunta, va tornar a la càrrega. “No he construït un imperi perquè dos insurrectes es carreguin la meva labor!”. La dona, conscient de la situació, va sortir corrent del bany a buscar els medicaments. El seu home estava tenint un atac de megalomania. Havia d’actuar de pressa. Quan va tornar al bany, però, el seu estimat home ja no hi era. “Merda”.

 

10 d’octubre de 2014. Nit.

La Plaça Sant Jaume estava plena de gom a gom. Policia, mitjans de comunicació, ambulàncies, polítics i curiosos formiguejaven inquiets sota una pluja intermitent. La notícia era insòlita però real. “Un home d’uns quaranta anys ha estat abatut, aquesta tarda, pels Mossos d’Esquadra després que aquest intentés matar l’alcalde de la ciutat de Barcelona”, dictava una periodista d’una televisió nacional. “L’homicida anava armat amb una navalla suïssa. A fora l’esperaven un grup d’homes que, en sentir els trets, han fugit”.

 

10 d’octubre de 2014. Tarda.

Enric Serret havia aconseguit formar, amb pocs minuts, un exèrcit de drogaddictes als qui havia promès “cavalls per volar”. Res el podia aturar. Anava a lloms d’un drogaddicte cridant “la rebel·lió es paga amb sang” i “Soldats, no ens dividim!”. La imatge aèria era impressionant. Un alienat carregant pels carrers de la ciutat flanquejat per una turba de ionquis coixos. Un cop a les portes de l’Ajuntament, va baixar del drogaddicte i es va dirigir als seus homes “Aquesta és la meva guerra. Ho he de fer jo!”. Dit això, va començar a córrer a navalla alçada dins l’Ajuntament per no sortir-ne mai més.

 

10 d’octubre de 2017. Matí.

Passejo per la Plaça Sant Jaume i em paro davant una estàtua plena de cagades de colom. La inscripció em provoca una sotragada al cor. “Enric Bonaparte (1974 – 2014). Oblit i perdó”. Conscient que no pot ser de cap altra manera, faig una fotografia sense filtres i em perdo pels ruïnosos i fabulosos carrers de Barcelona.

 

Per | 2017-10-09T09:12:14+00:00 9, octubre, 2017||0 Comentaris

Deixeu un comentari