Els animals són idiotes

Miquel Segarra –  Llicenciat en comunicació audiovisual  

Un dia estava mirant un documental del Geogràfic Nacional amb un amic quan, de sobte, va cridar: “Has vist aquest cavallet de mar? És intel·ligent, eh? Més que nosaltres!”. Jo, fatigat i plomat per culpa d’una vida erràtica i sedentària, vaig agregar: “Sí, sembla mentida. Crec compagina els rodatges amb el doctorat”. El meu company de rutines televisives va sanglotar. Jo vaig riure. De vegades i només de vegades m’excito a mi mateix amb comentaris com aquest. Aleshores, imagino una egòlatra conversa davant del mirall. Primer flirtejo; després em rebutjo. Dóna plaer rebutjar-se un mateix. Quan arribo a casa ofegat per la incontinència emocional que genera la pròpia marginalitat, m’abaixo els pantalons i m’assec a terra. El tacte del meu cul sobre el gres em tranquil·litza. Em tranquil·litza i em fa somniar. “Quantes estrelles que veig ja s’han apagat?”. Bé… La gran fal·làcia del S. XXI és afirmar que els animals són més llestos que la fam. La fam sempre és més llesta. Aquestes bèsties que veiem per la televisió i arribem a sospitar que tenen guió escrit, representant i que no poden sortir al carrer sense aixecar polseguera mediàtica són tan estúpides com nosaltres. El que passa, amics i amigues de navegació literària, és que som víctimes d’una sèrie de nombrosos enganys ficcionats que ens fan creure que els animals tenen superàvit mental. Però no és així. I ho puc demostrar.

Comencem per la girafa. Què dir de la girafa? Només mirant la seva cara de travesti passat de coca ja ens podem adonar de la magnitud de la tragèdia. La girafa és molt estúpida. És muda, no té cordes vocals. I us preguntareu: “I què té a veure que sigui muda amb que no sigui brillant?”. Molt. La naturalesa, a diferència dels animals, és sàvia. I, a l’hora de crear la fauna, va decidir que la girafa fos dels pocs animals que no es pogués comunicar mitjançant el crit o el so gutural. Queda clar, doncs, que la naturalesa va considerar en el seu moment que el discurs de la girafa quedaria més lluït si la brisa del silenci se  l’endugués allà on res sona. Més. El coala dorm una mitjana de 22 hores diàries. Quin sentit té aquest animal? Quina gran aportació ens té preparada el coala? Quin designi vital i enciclopèdic ens oferiran aquestes alimanyes somníferes al llarg dels anys? Aquest mamífer marsupial s’alimenta de la fulla d’eucaliptus, planta que consumida en altes porcions és letal. En fi. Parlem dels caragols. Els caragols tarden una hora en recórrer mig metre. Ei, caragols, estem al 2017! Jo puc mirar la tele, twitter i escoltar música mentre corro. No sé, potser us esteu quedant una mica obsolets. Avui dia, on tot transcorre a una horripilant velocitat, el caragol segueix resistint-se a entrar a l’era moderno-capitalista i s’erigeix com a bastió inexpugnable de l’immobilisme natural. Anem a l’aire, perquè toca parlar del colibrí. El cor d’aquest entranyable ocellet batega mil vegades per minut. Una autèntica loteria cardiovascular amb ales que es converteix en llegenda cada vegada que aixeca el vol. Colibrí, potser al Servei de Cardiologia de la Vall d’Hebron ets una peça admirada, però no t’estranyis si cap animal vol ser amic teu. Tots volem amics que durin una mica. Finalment, i me’n deixo molts, parlaré del porc. I aquí trencaré una llança en favor ser. És físicament impossible que un porc miri al cel. M’he estat documentant i he llegit que el motiu és perquè els porcs són els únics animals a qui se’ls reconeix una divinitat. El seu déu, des de dalt, selecciona l’escollit assenyalant-lo. I cap porc vol mirar cap a dalt. Cap porc vol ser l’escollit.

Amb aquestes pinzellades carregades de tint costumista animal, podeu observar com la realitat de la naturalesa és molt més prosaica del que els documentals ens fan veure. Si una lleona ens mira fixament, potser només està lluitant per no deixar d’existir. Res de grans faules, res d’imaginacions extremes. Els humans també som una mica així. Divaguem constantment per la sabana dels nostres pensaments a la recerca d’un punt que ens faci somniar. O, simplement, estem enfadats perquè som l’única espècie que no es pot llepar a ella mateixa l’entrecuix.

 

 

Per | 2017-09-18T08:44:31+00:00 11, setembre, 2017||0 Comentaris

Deixeu un comentari