Hipòlita contra el mal

Batiste Forcadell – Llicenciat en Economia per la UNED 

A principis d’aquest segle, una plaga assetjava a la nostra societat, al nostre país i a la majoria dels nostres pobles i ciutats. Una plaga incrustada dins l’ADN d’una part dels mascles alfa de la nostra península. Com si d’un virus es tractés es transmetia de pares a fills, i així, de generació en generació perdurava  dins dels cromosomes de  molts d’aquest mascles ibèrics. Fins què, arribà un moment que els poders polítics s’adonaren que en un país civilitzat aquest mal endèmic s’havia d’eradicar. La violència masclista no casava en ple segle XXI. A partir de llavors canviaren la legislació, més dura i restrictiva; iniciaren campanyes institucionals de sensibilització i conscienciació contra les agressions de parella, els efectes de totes aquests  iniciatives governamentals  foren bastant minses. Les plagues són difícil d’exterminar i posar morats els ulls de les persones més dèbils i estimades, sempre ha estat una tradició bastant enraigada a segons quin llocs com a senyal de superioritat i arrogància.

Durant aquells anys la premsa escrita, les emissores de ràdios i les cadenes de televisions informaven dia sí i dia també, d’algun cas de violència de gènere. De sobte, per art de màgia, sorgí en el món musical una veu desconeguda, trencadora i radical. Aquesta veu emanava una energia profunda i inconformista que recordava a la més famosa  de totes les  reines amazones que havien existit en els mites de l’Antiguitat: la bella Hipòlita. Filla predilecta de Ares, Déu de la Guerra, temible per tots aquells que formaven part del sexe masculí. Pobre aquell soldat que es creuava  pel seu camí en  el camp de batalla, mai més deixaria en estat de bona esperança a una dona. El millor que li podia passar era transformar-se en eunuc o cantant d’òpera. Encara que aquesta darrera opció era difícil perquè encara no s’havia inventat com a corrent musical. Ironies del destí i d’aquest article és que al final Hipòlita morí sota l’espasa d’Hèrcules quan l’heroi grec intentava robar-li el cinturó daurat i màgic, símbol del poder reial de les amazones.

Aquesta veu desconeguda, trencadora i radical que recorda a la reina Hipòlita és la cantant Bebe. L’any 2005 amb el seu primer àlbum,  pa fuera telarañas, incloïa una cançó anomenada Malo. Aquesta tenia una lletra bestial i meravellosament real, que plasmava a la perfecció la problemàtica existent en les  relacions conjugals i de fet; així com  la violència exercida d’un dels seus membres sobre l’altre. Sense voler amb la cançó, Malo, va crear un himne contra aquells malparits aficionats a soltar la mà més ràpidament que dir t’estimo. I, sense voler també, va fer més per eliminar aquesta plaga de la nostra societat que qualsevol campanya institucional. La reina de les amazones havia tornat entre nosaltres.

 

 

 

Per | 2017-08-11T11:22:55+00:00 7, agost, 2017||0 Comentaris

Deixeu un comentari