Tempestes que venen del Sud

Batiste Forcadell – Llicenciat en economia per la UNED

Dins l’actual panorama musical en català o valencià, segons de quin costat del riu Sénia es miri, si del nord o des del sud – ja se sap que viure al costat de  fronteres artificials provoca de vegades símptomes de bipolaritat – hi ha un grup que destaca per damunt de tots. Són el grup musical ZOO. Provenen de la ciutat de Gandia, de la comarca de la Safor. El seu primer disc, anomenat: Tempestes que venen del Sud és una genialitat creativa. En sentir aquest títol, en un principi em fa venir a la memòria aquella dita que diu que “quan el mal ve d’Almansa a tots ens alcança”, i alhora intueixes la idea com deuen ser les seves lletres. Realment, un cop escoltades no defrauden gens. Lletres punyents, sarcàstiques, iròniques i, el millor de tot, reals amb un to faller que ho acaba de rematar. Com canten aquest xiquets de Gandia! “Camps abandonats, qui vol llaurar si pot ser ric”, com diu la cançó: “El cap per avall”, pertanyent a la seua llarga durada. Senzill com la vida mateixa i a la vegada brutal. No saps si plorar o riure. Amanit en un pur estil hip hop li dona un aire de frescor que feia temps que en la llengua d’Ausiàs March no ressonava a la meua oïda.

El curiós del cas és que resulta que en els llocs on el català no està subvencionat i, fins i tot, marginat i boicotejat dels cercles culturals oficials és on surten els millors autors. Potser per això, aquella València fallera, provinciana, disfressada de postmodernitat mitjançant gomina barata i roba Milano, lliurada totalment a l’especulació i a l’amor al totxo: on el poble quedava marginat al no res i el PP treia majoria absoluta, una darrera de l’altra quan ningú deia que els votava. Resulta que és on pots trobar els millors grups cantant en llengua catalana. Lletres combatives, socials, reivindicatives, un puntet iròniques típicament valencià. Al cap i a la fi boníssimes i compromeses amb aquells avantpassats seus que un dia varen perdre una guerra i no la carlina, per suposat.

El panorama musical per aquí les terres de l’Ebre, fins i tot al principat, podríem dir que és penós i lamentable. Tot i exceptuant la marginació del català, té bastant de paral·lelisme amb el País València en referència a la vida econòmica i social. Tots som hereus dels Borja i dels fenicis, això sí, menys xuferos i, per suposat, sense gomina barata i roba cara. Per tant, poca cosa a destacar discogràficament parlant i a la que ja li falta continuïtat. Segurament per molta Elèctrica Dharma, mai hem tingut un grup com Al tall i el seu “Tio Canya” que hagin establert les bases d’un món musical original i creatiu que destaqui de la mediocritat subvencionada.

Per | 2017-06-19T10:14:50+00:00 19, juny, 2017||0 Comentaris

Deixeu un comentari